viernes, 26 de febrero de 2010
La meva escena preferida de Cumbres Borrascosas
Trobo que es una bona escena perquè transmet molta intriga de no saber si el pare veurà a la seva filla abans de morir i mai saps el que farà la Catherine: si s’escaparà, si acceptarà el matrimoni, si decidirà passar a una altra vida,...
Conversación Hamlet - Catherine
Hamlet: Hola, ¿quién eres?
Catherine: Hola, me llamo Catherine, tu ¿cómo te llamas?
Hamlet: Me llamo Hamlet, tal y como se llama la obra de la que provengo
Catherine: Qué casualidad, yo también vengo de una novela
Hamlet: ¿A si? ¿Cuál?
Catherine: Cumbres borrascosas
Hamlet: Parece interesante, me gustaría estar en tu novela.
Catherine: No creo, el amor me lo está haciendo pasar mal.
Hamlet: Pues yo también lo estoy pasando mal, por amor a mi padre asesinado, el rey…
Catherine: Lo siento mucho… Mi padre también murió.
Hamlet: Es algo muy duro, sobre todo si te enteras de que su asesino se ha casado con tu madre.
Catherine: ¿Cómo te enteraste de quien fue su asesino?
Hamlet: Gracias a mis caballeros nocturnos que vieron a mi padre en forma de fantasma, al día siguiente hablé con mi padre fantasma, el mismo que me contó quien le asesinó.
Catherine: Que manera más extraña de enterarse de algo como esto.
Hamlet: Bueno dejemos de hablar de mí, que aparte de parecer egocéntrico, no me agrada mucho hablar de la muerte de mi padre.
Catherine: Como quieras, yo también estoy confusa, tengo que decidir entre dos hombres y no se con cual quedarme.
Hamlet: Yo te puedo aconsejar, yo estuve muy enamorado por poco tiempo de una mujer llamada Ofelia, cuéntame.
Catherine: Mi decisión es difícil ya que tengo que elegir entre un hombre al que amo desde pequeña con el que seré siempre feliz, o un hombre al que no amo tanto, de familia acomodada, con el que nunca me faltara de nada.
Hamlet: Sigue tu corazón, la felicidad no se compra con dinero.
Catherine: Ya, pero por muy feliz que yo sea, preferiría vivir bien durante toda mi vida.
Hamlet: Te digo por experiencia, ya que yo soy príncipe, que le acabarás dando más valor a la felicidad que al dinero. Yo tengo mucho dinero pero no soy feliz.
Catherine: Me ha gustado mucho hablar con alguien que me escuche y quiera compartir problemas conmigo, ya hablaremos en otro momento y nos contamos como ha transcurrido todo.
Hamlet: Lo mismo te digo, espero que tengas mucha suerte y no te arrepientas de tu decisión. Adiós.
Catherine: Se fuerte con lo de tu padre. Adiós.
Escena que més m'agrada
L’escena que m’ha agradat més del llibre ha sigut quan en Heathcliff mor, en aquet put comença una nova era a Cumbres Borrascosas i a la granja de Los Tordos, la filla de la Catherine, la Cathy, i en Hareton, el fill Hindley en casen, comença una nova etapa de deixar el passat enrere i de començar una vida nova en que ratlli la felicitat i l’alegria.
M’agrada’t perquè dona un punt de positivisme en la historia, on es tot mort, i desgracia. Es l’inici d’una nova historia més bonica, sense rencors ni enveges.
miércoles, 24 de febrero de 2010
martes, 23 de febrero de 2010
Entrevista Catherine
1. Com et vas sentir al saber que la Isabella es casaria amb en Heathcliff?
Vaig tenir molta enveja envers ella i ràbia envers ell, ja que en Heathcliff era i serà l’home de la meva vida, per molt que a vegades pensi malament d’ell o l’escridassi.
2. Per que volies casar-te amb l’Edgar Linton?
Perquè volia tenir una vida de rica, pensava que si vivia tota la vida amb en Heathcliff viuria una vida de pobres, en la misèria.
3. I amb el Heathcliff?
Perquè l’estimava de veritat, em feia sentir lliure de tot, amb ell era com si res més existís.
4.En quin moment et vas donar conta que no podies seguir casada amb l’Edgar Linton?
Mai havia esta súper enamorada d’ell, però quan em vaig donar conta que la meva salut anava empitjorant, que la meva vida acabaria aviat, vaig pensar que els últims dies volia estar amb ell, però com que el meu marit no em deixava veure’l vaig empitjorar encara més.
5.Et vas sentir satisfeta al tenir una vida de rica?
Al principi m’agradava molt, tenia tot el que volia, i va ser el temps on en Heathcliff se’n va anar, i em vaig oblidar d’ell, però quan va tornar vaig sentir una buidor molt intensa en el meu cor, i em vaig donar conte que el que estimava de veritat era en Heathcliff, no en Linton.
6. Saps que el Heathcliff va tenir un fill amb la Isabella? Tens ràbia?
Ah sí?, no ho sabia, ara que ho dius m’està entrant una ràbia d’aquelles que mataries algú dins meu que... però com em pot haver traït així?, si sabia perfectament que jo l’estimava!
7. Doncs si, i per últim, creus que l’Edgar té enveja al saber que en Heathcliff va ser molt important per tu?
Jo crec que si... definitivament si, sempre s’estava posant amb ell, no deixava ni que entrés a casa! Pobret Heathcliff sempre l’he estimat.
Doncs moltes gracies per compartir les seves idees amb els nostres seguidors i el seu valuós temps.
De res es lo mínim que puc fer per la gent que s’interessa.
20 de febrer de 1838
Avui és dia 20 de febrer de 1838, una tarda plujosa amb aires nostàlgics m’han fet pensar sobre la meva vida, tot lo que he passat, analitzar la meva situació actual... La vida no m’ha somrigut, la mort ha estat sempre present en ella però per aquest motiu ja no la temo.
La meva tieta va morir el mes passat, era una persona molt important per mi ja que des de que la meva mare va morir quan jo tenia sis anys, va ser la persona que em va cuidar i va fer tot el que va poder per que jo fos una persona completa, amb estudis i feliç. Aquest esdeveniment m’ha fet recordar les morts de la meva mare, el meu pare i les meves germanes i ha reobert una ferida que no estava ben tancada. M’ha fet posar tova i pensar en lo malament que ho he arribat a passar.
A partir d’ara he de ser la administradora de la família, ser com la mare que em va faltar pels meus germans. Només ha passat un mes, un dolorós mes, però estic segura que seguirem endavant les meves germanes, el meu germà i jo.
Un altre afer que també em preocupa és el meu germà Branwell. Va fracassar en la seva única passió, la pintura, després d’assumir-ho va trobar una humil feina a les oficines del ferrocarril del que el van acomiadar ràpidament. Fa poc el van expulsar de l’escrivania d’un tal Sr. Robinson per festejar amb la seva dona. No aixeca cap i últimament s’ha accentuat la seva adició a la beguda i se li ha afegit l’addicció a l’opi. Intento tractar-lo amb molta paciència perquè sé que la seva vida tampoc ha sigut fàcil i no el vull perdre. La gran majoria de les nits m’espero desperta fins que arriba ell en un estat ebri i l’acompanyo al seu llit perquè es posi a dormir. Aquest fet, últimament convertit en rutina, em fa patir molt i em crea molta angoixa. M’entres l’espero a altes hores de la matinada, sempre sem passa pel cap si aquella nit no tornarà, si farà alguna bajanada, si el perdré com als meus altres familiars. Per sort m’evadeixo d’aquests pensaments amb la literatura. Escric poemes i històries per tal de que el temps passi més de pressa i no adormir-me. Sort d’això!
És la meva creu , però penso que la meva mare hagués fet el mateix que jo i per aquest motiu no la vull decebre, ajudaré al meu germà fins al final, encara que el desgast que produeixi en mi pugui acabar amb la meva vida.
Com he dit abans, sóc el pilar d’aquesta família i he de ser forta per tirar endavant dels meus germans i afrontar les situacions lo millor que sàpiga. Ho podré aconseguir més fàcilment gràcies a la literatura que em serveix com a vàlvula d’escapament.
viernes, 19 de febrero de 2010
Desembre 1848
Avui estic molt content he publicat el meu primer llibre de poesies! Recordo el dia que vaig tindre la idea de publicar-ho, si aquet dia no hagués passat jo no estaria aquí, i els meus somnis no s’haguessin fet realitat.
Va ser fa uns mesos, vaig anar a donar un passeig pel barri, em vaig trobar a un amic i vam començar a parlar. Se’m va fer molt tard i vaig anar corrents a casa. Just entrar vaig trobar el meu germà Currer, plantat davant la porta de la meva habitació i li vaig preguntar que passava. Va treure uns papers de darrera l’esquena, vaig tardar uns segons ha reaccionar, eren les meves poesies! Ell em va explicar com les havia trobat: uns segons després de sortir del carrer ell va entrar a la meva habitació per veure si li deixava un par de pintures per acabar el seu quadre. Com que no em trobava, li va preguntar a la mare i ella li va dir que no passava res que agafes les pintures, i després, quan tornes ja m’ho explicaria. Buscant les meves pintures va anar a parar al calaix on guardava els meus secrets, i ell, com que es una mica xafarder va començar a mirar els meus secrets, i va veure les meves poesies. Les va començar a llegir, i les va trobat molt bones! Em va explicar que ell també escrivia poesies. En aquell moment va entrar el meu germà Acton i es va posar molt content al saber que nosaltres també escrivíem poesies, ja que ell també. Tots ens vam posar molt contents, i en el mateix moment vam cridar: “les podríem publicar”... ens vam posar a riure. Al final vam decidir que publicaríem les nostres poesies en un llibre conjunt.
Va ser un dia de moltes emocions, però gracies això vosaltres podreu ara llegir les meves poesies i les dels meus germans.
Ellis Bell

