20 de febrer de 1838

Avui és dia 20 de febrer de 1838, una tarda plujosa amb aires nostàlgics m’han fet pensar sobre la meva vida, tot lo que he passat, analitzar la meva situació actual... La vida no m’ha somrigut, la mort ha estat sempre present en ella però per aquest motiu ja no la temo.

La meva tieta va morir el mes passat, era una persona molt important per mi ja que des de que la meva mare va morir quan jo tenia sis anys, va ser la persona que em va cuidar i va fer tot el que va poder per que jo fos una persona completa, amb estudis i feliç. Aquest esdeveniment m’ha fet recordar les morts de la meva mare, el meu pare i les meves germanes i ha reobert una ferida que no estava ben tancada. M’ha fet posar tova i pensar en lo malament que ho he arribat a passar.

A partir d’ara he de ser la administradora de la família, ser com la mare que em va faltar pels meus germans. Només ha passat un mes, un dolorós mes, però estic segura que seguirem endavant les meves germanes, el meu germà i jo.

Un altre afer que també em preocupa és el meu germà Branwell. Va fracassar en la seva única passió, la pintura, després d’assumir-ho va trobar una humil feina a les oficines del ferrocarril del que el van acomiadar ràpidament. Fa poc el van expulsar de l’escrivania d’un tal Sr. Robinson per festejar amb la seva dona. No aixeca cap i últimament s’ha accentuat la seva adició a la beguda i se li ha afegit l’addicció a l’opi. Intento tractar-lo amb molta paciència perquè sé que la seva vida tampoc ha sigut fàcil i no el vull perdre. La gran majoria de les nits m’espero desperta fins que arriba ell en un estat ebri i l’acompanyo al seu llit perquè es posi a dormir. Aquest fet, últimament convertit en rutina, em fa patir molt i em crea molta angoixa. M’entres l’espero a altes hores de la matinada, sempre sem passa pel cap si aquella nit no tornarà, si farà alguna bajanada, si el perdré com als meus altres familiars. Per sort m’evadeixo d’aquests pensaments amb la literatura. Escric poemes i històries per tal de que el temps passi més de pressa i no adormir-me. Sort d’això!

És la meva creu , però penso que la meva mare hagués fet el mateix que jo i per aquest motiu no la vull decebre, ajudaré al meu germà fins al final, encara que el desgast que produeixi en mi pugui acabar amb la meva vida.

Com he dit abans, sóc el pilar d’aquesta família i he de ser forta per tirar endavant dels meus germans i afrontar les situacions lo millor que sàpiga. Ho podré aconseguir més fàcilment gràcies a la literatura que em serveix com a vàlvula d’escapament.